Parlar-ne és molt important i l’art, a vegades, és la única manera de poder fer-ho – Montorix

Montorix (2012)

Tothom té la seva història i, tal i com ens explica Boris Cyrulnik (2009), a vegades no és fàcil parlar-ne. Les paraules poden incomodar les relacions i la incomoditat aïlla a les persones. El sentiment  de incomprensió també. Aleshores, en parlem o no en parlem? Les dues opcions ens poden seguir condemnant a l’aïllament social i aleshores no podrem formar comunitat fàcilment. En Cyrulnik ens parla d’una alternativa que ens permet l’expressió sense posar en un sever compromís directe a algú que el pugui incomodar: la metàfora mitjançant l’art.

Jo no en parlava amb ningú de tot això que em passava. Ho comentava, el meu entorn ho sabia, però mai vaig sentir de veritat una escolta activa cap a allò que jo estava dient i durant tot el temps que necessitava dir-ho. És possible que aquelles persones a qui feia l’esforç d’obrir-me no poguessin estar tan obertes com jo, per defensa pròpia, per manca d’eines, per la seva estabilitat, acord amb el que ens explica Cyrulnik (2009).  I així vaig anar creixent i vaig aprendre a negar una part dels meus problemes, que era l’efecte que generaven a les meves emocions, convertint-me en una persona extremadament racional i desconnectada de la meva nena interior. Però això per alguna banda havia de petar i al començar l’adolescència vaig trobar la oportunitat de fugida d’aquesta constant racionalitat: la festa, l’alcohol i el sexe.

Conseqüentment les meves forces cada cop minvaven més i vaig desenvolupar una depressió i vaig començar amb un fort absentisme escolar. Vaig estar de sort, entre cometes, de conèixer de la ma del meu pare els riscos i les conseqüències de les drogues i em vaig mantenir ferma sense tastar mai cap droga dura. No se com va anar però totes aquestes situacions van desembocar a que em derivessin a una psicòloga que atenia a un Centre de Serveis Socials.

Per primera vegada i de forma constant algú va escoltar-me activament. I no només això sinó que va saber utilitzar el meu excés de racionalitat per explicar-me la importància de deixar viure conscientment la nena que porto dins, de permetre’m sentir el que hagués de sentir, com per exemple la tristesa que no podia seguir negant que em recorria per la sang. Se’m van trencar els esquemes i no podia seguir guardant tot allò dins meu, l’alcohol ja no era suficient ja que aquest només em permetia relaxar-me de ser racional però no em permetia experimentar la tristesa que ara se m’havia plantat de cara i ja no la podia defugir. I vaig començar a dibuixar. Eren dibuixos lletjos, perversos, violents, sexuals, monstruosos,…

Montorix (2012)

Montorix (2012)

Mostraven precisament incomoditat, aquella incomoditat que em generava tots aquests sentiments acumulats i que no podia compartir. Des de llavors no he parat de dibuixar, els meus dibuixos han anat passant per moltes fases, han evolucionat de la mateixa manera que jo. Els meus dibuixos els compartia a les xarxes socials i poc a poc la gent que els veia es va començar a dirigir a mi dient que tenien una força única i impactant. I vaig començar a sentir-me més connectada amb els qui no estaven escoltant la meva història però estaven observant els meus sentiments expressats artísticament, i això em resultava en certa mesura equivalent. I els comentaris m’encoratjaven, pujaven la meva autoestima i em feien sentir capaç i forta per enfrontar allò que em feia mal.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s