Diversitat, dibuixos i deliris

Estic llegint l’article de Bisquerra Educación emocional y competencias básicas para la vida per un treball de la universitat i el cap em va a mil. Em costa molt concentrar-me, porto dos dies sense energia, sempre em trobo malament “Como consecuencia de emociones intensas y frecuentes se pueden producir problemas de salud” (Bisquerra, 2003), el cap em va a mil. Les idees son com un eixam d’abelles dins el meu cervell rebel·lades contra l’abella reina de la raó. Totes parlen alhora, reclamen allò que cadascuna veu i vol del món, de mi, del sistema, de déu, del karma, de la justícia. Estan desorganitzades i jo només sento un soroll que m’ensordeix de pensaments clars. Avui m’he acabat la cinquena temporada de Orange Is The New Black, suposo que d’aquí em surten les metàfores.

Per arribar a un acord amb elles i poder seguir amb les meves responsabilitats hauré d’escoltar-les, centrar-me en cada missatge, un per un, i construïr quelcom conjunt que els doni, com a mínim, un reconeixement del que volen. Per això em poso a escriure i deixo que parlin per elles mateixes:

El etiquetado de las emociones está limitado por el dominio del lenguaje. Dado que la introspección a veces es el único método para llegar al conocimiento de las emociones de los demás, las limitaciones del lenguaje imponen serias restricciones a este conocimionto. Pero al mismo tiempo dificulta la toma de conciencia de las propias emociones. (Bisquerra, 2003).

En relació a aquest fragment de l’article acadèmic vull posar de manifest la magnífica eina que és l’art com a llenguatge alternatiu que permet evadir les limitacions que refereix l’autor. Les emocions expressades a través de l’art poden venir directament des de l’inconscient i les podem conéixer i veure sobre els traços al paper (o els moviments, els colors, la forma, la textura, el cos, la melodia,…) sense el filtre d’una estructura lingüística limitada en forma i en contingut. Prendre consciència de les emocions és de les més bàsiques característiques de les competències emocionals. Quan es castren els comportaments que se surten de la norma tot i que no facin mal a ningú, quan es reprimeixen les múltiples i diverses formes d’expressar-se i de ser, quan es fomenta una societat uniformada i vigilada des d’una xarxa de relacions de poder que ens encadena a totes i tots, estem impedint que les persones es coneguin a si mateixes, als seus desitjos, bàsicament, a les seves emocions.

Este enfoque defensa que cada persona tiene la necesidad de sentirse bien consigo misma, experimentar las propias emociones y crecer emocionalmente. Cuando se ponen barreras a este objetivo básico pueden derivarse comportamientos desviados. (Bisquerra, 2003)

I que entenem per comportaments desviats? Jo, no se si també l’autor faria aquest matís, entenc que serien tots aquells comportaments que perjudiquen la felicitat a curt i a llarg plaç de les persones, ja sigui adaptant-se a la uniformitat castrant, fent-se mal per no poder-se adaptar o, directament, no adaptar-se sabent que et faran mal. És a dir, allò que et faci feliç, si ets diferent a la norma, serà allò que, alhora, et condemnarà a la infelicitat, al patiment o a l’autoengany perpetu. Per tant, un comportament serà desviat sempre que sigui d’algú que no encaixa en la norma, és a dir, quasi ningú se’n salva. Hi ha qui diu que adaptar-se i aprendre a ser feliç en la norma és el que s’ha de fer,… sense dubtar afirmaria que aquesta gent parla des d’una postura de privilegi en què la seva condició s’ajusta amb la norma sense necessitat de renunciar a la seva identitat. Per tant, com a futura educadora social preocupada per la qualitat de vida de les persones, com a persona que pateixo en les meves pròpies carns, penso que la única via possible per a sentir-nos bé amb nosaltres mateixes és construint una societat basada en la diversitat més diversa possible, sense uniforme, o que l’uniforme sigui arc iris amb purpurina perquè pugui reflectir tots els colors al mateix temps. Aquest tema em toca per tots costats. Estic parlant de expressió de gènere, estic parlant de sexualitat, d’habilitats socials, de manera de parlar, d’estímul-resposta, d’autonomia, d’aspecte físic, de capacitats, d’aficions, de formes d’intel·ligència, d’energia, de salut…

La societat ens enmalalteix. Mary Barnes és un bon exemple que recull el meu punt de vista sobre l’art com a forma de connexió amb les emocions inconscients que afavoreix el creixement emocional més enllà del llenguatge, així com la idea que la castració dels comportaments que no encaixen amb la norma només provoquen la impossibilitat de les persones de introspeccionar i, en conseqüència, de sentir-se bé amb si mateixes.

Joe Berke afirma que el arte fue la llave que desbloqueó la “locura” de Mary Barnes. Para él la regresión a la infancia de Mary era un modelo “creativo”. “Untaba mierda con la pericia de un calígrafo zen. Liberaba más energía en uno de sus innumerables trazos, espontáneos y desinhibidos, que muchos artistas en todas las obras de su vida. Me maravillaban la elegancia y la elocuencia de su imaginería, mientras otros sólo se fijaban en los olores(1949). (Gilman, 2001:74)

Tal com llegiu, Mary Barnes, en el moment agut de la esquizofrènia, pintava amb excrements. De fet, ho va fer quan va poder. Abans d’estar en mans del psiquiatra Berke, els anteriors l’únic que feien era reprimir aquesta conducta considerada desviada, impedint així que pogués desenvolupar per ella mateixa un procés de regeneració amb la malaltia, impedint, doncs, que pogués arribar a sentir-se bé amb ella mateixa. Aquest procés a través de l’art que connecta amb el subconscient i que permet realitzar aquesta feina amb l’interior de forma no racional va ser descrit i batejat per METANOIA per part del psiquiatra i psicòleg deixeble de Freud: Carl Gustav Jung.  

Quan jo mateixa estava en tractament psicoterapèutic i vaig començar a deixar de banda a poc a poc les conductes evitatives que negaven el meu patiment utilitzant l’alcohol, vaig començar a dibuixar i dubuixar. Dibuixava monstres i escenes desagradables, com la olor de la caca de Mary Barnes. Jo sabia que allà als dibuixos hi havia la clau d’un interior propi que fins aleshores m’era desconegut. Els monstres que m’habitaven havien de sortir i la incomoditat era part inevitable del procés. Els monstres eren una realitat intangible però molt viva dins meu.

img017editado_a2

L’altre dia vaig veure el documental de TV3 Sense ficció Veus contra l’estigma (molt recomanable). En aquest documental es parlava que els deliris de l’esquizofrènia tot i ser deliris, per a la persona que els viu son quelcom molt real. Els meus monstres del paper podrien ser monstres de tres dimensions per a altres persones, monstres que s’escapen de l’interior a través de la seva detecció sensorial. Així com a mi em va ajudar a tirar endavant en el meu procés el fet de dibuixar i de mirar i remirar i compartir els meus dibuixos, els meus monstres, perquè negar mirar i compartir els monstres de tres dimensions d’altres persones? Son part de la seva experiència i, l’experiència ens construeix i ens condiciona. La narració d’Edgar Vinyals al documental ens parla del mètode Diàleg Obert que té altes taxes de recuperació de crisis d’esquizofrènia que s’aplica a Finlàndia. Aquest mètode de tractament es duu a terme amb el mínim de fàrmacs possibles, facilitant-hi l’accés ràpid (al contrari del que denuncio que passa aquí a Catalunya en altres articles al blog), implicant a la família i, per tant, considerant els components socials i exògens que influeixen en la persona. El que em sembla més important a destacar d’aquest mètode és que s’utilitzen els deliris i les al·lucinacions per a parlar de les emocions des d’un llenguatge més alternatiu, sobretot quan les emocions son massa intenses i difícils. Així com jo em sentia molt millor compartint i veient reaccions als meus dibuixos, el documental explica que els pacients d’aquest mètode se senten alleugerats quan algú s’interessa per les seves al·lucinacions.

Tot i que jo parlo sense ser pacient d’esquizofrènia, per la meva experiència en l’àmbit podria dir que els mètodes tradicionals l’únic que pretenen és impedir aquestes al·lucinacions directament amb fàrmacs més enllà del risc que pugui suposar o no per a si mateix o per a terceres persones, un risc que està contemplat només des de la por de la desconeixença, des de l’estigma. Seria com si algú em lligués la mà per impedir-me dibuixar, o em tirés a les escombraries els dibuixos sense preguntar-me abans. I aquesta por és el que provoca un tractament que no està centrat en ajudar a la persona com a prioritat si no en reduir la incomoditat que genera en el seu entorn. És, més que un tractament, una eina de control social sofisticada.

Com pretenem parlar de salut mental i d’educació emocional si no som capaços de contemplar la riquesa de la diversitat i reconèixer cada vivència subjectiva com a important i real per a la persona? Com podem parlar-ne si impedim el primer dels esglaons necessaris per a desenvolupar les competències emocionals que és el conèixer les pròpies emocions? Els camins de la introspecció i de la expressió són tan diversos com persones al món. Deixem viure a les persones els seus processos, si us plau. I, sobretot, escoltem a les persones si volem ajudar-les, si no, és millor que ens apartem.

Comparteixo per acabar i sense demanar permís el link de youtube d’un poema recitat de la Princesa Inca que m’encanta i em posa la pell de gallina. Un poema, que és una forma d’expressió artística i que, per tant, ens pot parlar més enllà del que ho faria una redacció o ho fa el meu article, per entendre’l només cal ser menys racionals i més emocionals per un moment (sense que necessàriament una condició exclogui l’altra). Ja l’he compartit a exposicions orals a classe i a les pràctiques, i ara el vull compartir aquí.

A los que se quedaron dormidos en el nunca:

 

Montorix

PD: Estimo Orange Is The New Black.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s